Miquel Àngel Maria Ballester
Miquel Maria neix el 31 de març de 1965 a Maó. Procedeix d’una família obrera que són menorquins de tercera generació. L’avi patern, que era de Vilanova, treballava de cambrer a Caldes de Malavella, on va conèixer en Bustamante i quan el van destinar a fer la mili a Maó el col·loquen com de criat a un oficial. Allà coneix l’àvia, de família pobre de pescadors de Fornells. Es van casar i van anar a Barcelona, però després van tornar a Menorca. El seu pare va néixer l’any 1993 i combinava feines amb estudis, l’escola i la mestria industrial. Es va dedicar a la bijuteria, passant al final per Catisa, on hi va fer 42 anys seguits, acabant d’encarregat. Per part materna, els avis eren d’origen valencià i castellà d’una banda i d’Alaior de l’altra. Totes les branques venen de gent molt obrera i senzilla. La mare eren 3 germans, l’avi era sabater de banqueta i l’àvia repuntadora. La mare va aprendre l’ofici de sastre i ja casada va continuar treballant amb diferents sastres de Maó i després amb els fills a casa. Són 4 germans.
La família va gaudir de la línia social seguida per Catisa, que en certa manera protegia i donava oportunitats als treballadors. La fàbrica tenia un economat, un bar, una guarderia, metge pels treballadors, perruqueria per les treballadores, equip de bàsquet, de rem, etc., amb aquest component social paternalista. Proveïa serveis a canvi de fidelitat ja que són uns anys de moltes fàbriques i tallers de bijuteria. Catisa va edificar un bloc d episos pels treballadors, oferint-los un lloguer barato amb opció a compra. I en canvi, si deixaven la fàbrica, havien de deixar el pis. Així, la mare i el pare van poder comprar un pis de 60 metres davant la fàbrica. A més, per fidelitzar, també van comprar solars a Es Grau, els van parcel·lar en trossets petits i perquè els treballadors poguessin fer-se una caseta.
Els dos avis eren gent d’esquerres. El matern era d’esquerres però no va militar mai enlloc, el patern va ser secretari de la federació de cambrers d’UGT a Maó, cosa que Miquel va saber anys després de la seva mort. El tema de la guerra, va ser una llosa de silenci, ja que no va ser perseguit, però sí reprimit. L'àvia materna, repuntadora, no s’havia pronunciat gaire. L'altre avi, havia estat rellevant d’esquerres, i la dona, fornellera, franquista. El seu germà, en ‘Gori de ses motores’, conco del pare, era pronazi. L'avi silenciat, va deixar que la dona imposés les seves idees a la família. Per aquest motiu, el seu pare de política no n’havia sentit xerrar mai. És una tradició que no li arriba. No obstant, el pare sí que coneixia el capellà Josep Seguí, que respira els aires del Concili Vaticà II i és progressista. Seguí va influir en el seu pare i en molts joves catòlics que venien d’Acció Catòlica. Els mostrava una manera diferent de viure el cristianisme, més fidel amb els orígens, i és un camí que van fer tant el pare com la mare. Miquel neix en aquest ambient.
Ja confirmat, amb 14 o 15 anys s’allunya de l’església i amb 17 descobreix la militància política al PSM. Juntament amb Toni Carreras, molt amics, xerraven molt de política i redescobreixen la qüestió religiosa. La revolució sandinista havia guanyat el 1979 i el binomi cristianisme-marxisme pren per aquests anys molta força. Miquel va directe al seminari a fer-se capellà. A l’institut coincideix amb Ramon Pons Pons, fill de Joan Pons Moll, secretari general del PSM i li descobreix el món del seu pare, també coneix el grup de joves del PSM, que es reunia al passatge del carrer del Carme i passaven hores parlant. Cristians pel socialisme, a l’església de Santa Eulàlia, venen delegats de la revolució sandinista, hi ha referents majors i de l’entusiasme va al seminari, deixant la militància per respectar les distàncies, però sense deixar de col·laborar-hi. Va de vicari a la parròquia de Ferreries però les inquietuds vers Nicaragua el fan marxar 4-5 mesos cap allà. En tornar s’enamora, va a Roma a estudiar i finalment es desvincula i es casa.
Es traslladen a Palma per motius laborals. Miquel treballa en una entitat d’acollida de marginats crònics de carrer i mentre estudia a la Complutense un expert amb anàlisis i intervenció social. El 1995 contacta amb el PSM de Palma i el 1997 forma part de l’executiva del PSM a Mallorca. Es fa càrrec de l’àrea sectorial de polítiques socials i el 1999 amb el primer pacte de progrés entra a treballar al partit com a coordinador sectorial de les agrupacions sectorials i coordinar la feina més política de les 3 conselleries del PSM. A principis de 2002 pren el relleu a la direcció insular de cultura i patrimoni al Consell Insular de Mallorca fins les eleccions de 2003. El 2003, amb dues filles, plega de càrrecs i es manté a l’executiva. Comença a treballar de professor de religió i el 2005 comencen a reorganitzar el grup Blanquerna, el grup cultural de l’esquerra nacionalista. N'acaba sent el president, vinculat a l’obra cultural balear i per no mesclar decideix no continuar a l’executiva del PSM. És president fins el 2007, quan Toni Carreras marxa a l’Equador li pren el relleu a la direcció de Càrites, a Menorca. Dos anys després, amb la crisi de 2009 degut al desgast personal important, ho deixa. Llavors torna a les aules fins que el amb naixement el 2014 (el 2011 va de nombre 5, sense voler càrrec) de Més per Menorca i la crisi del TIL, etc., va llocs de sortida a les eleccions de 2015, essent conseller de cultura i educació fins l’actualitat.
Primera legislatura quan entra segueix la candidatura de Menorca Talaiòtica però aprofundint en l’àmbit educatiu i professional de l’arqueologia, no només des del turisme. La segona legislatura du cultura, educació, joventut i esports, amb la idea de fer un projecte més transversal. És vicepresident del CIM i coordinador del PSM Menorca del 2016 al 2020, forma part de l’executiva de Més.
Miquel López Gual