Joan Francesc Triay Llopis
Ciutadella 1944
La familia
Els pares de Joan Francesc Triay Llopis eren Antoni Triay Fernández (Madrid, 1912- Ciutadella, 1997) i Paulina Llopis Caules (Ciutadella,1917-2009). Els avis paterns eren Antonio Triay Casasnovas (Ciutadella, 1884-1950) i Florencia Fernández Alcañiz (Madrid-1884-1950). I els materns, Antoni Llopis Salord (Ciutadella, 1885-1973) i Paula Caules Benejam (Ciutadella, 1891-1986), van tenir 5 fills.
El cognom Triay és un cognom que d’antic es troba a Menorca. L’avi de Joan Francesc Triay Llopis, Antoni Triay Casasnovas, va nèixer a Ciutadella el 17.9.1877, i es casà a Madrid amb Florencia Fernández Alcañíz, (Madrid 1884- Ciutadella, 1950). Aquest avi, patern, era fill de Francesc Triay Mas, sabater, i Maria Casasnovas Mesquida, i vivien al carrer de Sant Pere, n.9, un dels carrers més antics de la ciutat. I els besavis, per part de l’avi, eren Antoni Triay i Francisca Mas; i per part de la besàvia (Maria Casasnovas), eren Climent Casasnovas i Antònia Mesquida.
L’avi, Antoni Triay Casasnovas, feia feina d’escrivent a una fàbrica de sabates a Ciutadella. Es traslladà a Madrid com a representant fixe de vàries fàbriques de sabates menorquines. Amb el temps, va posar una sabateria, Domus aurea, al carrer Fuencarral; i, allà, es va casar a Madrid, amb Florència Fernández Alcañíz, sobre el 1905. Aquesta era filla de Balbino Fernández Villarbilla, natural i difunt de Carabaña (Madrid), metge, i d’Antonia Alcañíz Molina, natural de Valdarecete (Madrid). Allà, a Madrid, hi van nèixer els seus fills Francesc (1906), Antoni (1912) i Maria (1918). I les següents germanes, Carme (1920) i Pilar (1921), van néixer a Ciutadella.
Antoni Triay Casasnovas va tornar amb la família a Menorca, a l’any 1918, i morí el 1926, als 42 anys. Quan va retornar a Ciutadella, el seu fill Antoni Triay Fernández comptava amb uns 6 anys, i el seu pare el va posar al col·legi dels salesians de la ciutat. Sabem que aquest darrer, als 14 anys feia feina d’escrivent a la fàbrica de sabates coneguda com a Can Mayans, en la data que va finar el pare.
El 1935, als 23 anys, Antoni Triay Fernández es desplaçà a Madrid a treballar a una sabateria molt coneguda a la seva època, Los pequeños suizos, durant un any. I el 1936 retornà a Menorca, molt poques setmanes abans del cop d’estat. Aleshores, ja festejava amb la que seria la seva dona, Paula Llopis Caules. Durant aquesta època, tant ell com el seu germà gran, Francesc, conegut a Ciutadella amb el sobrenom de Pacó, eren militants del PSOE.
Amb l’inici de la guerra civil, Antoni Triay Fernández va haver de passar a l’exèrcit, de soldat, on el destinaren a Ferreries, a una Companyia Ciclista. Concretament, el destacaren a cala Galdana. El seu germà gran, Pacó, també fou destinat a Migjorn.
En aquella època, per mor dels bombardejos als pobles, les autoritats decidiren enviar una part de la població a les finques agràries. Amb autorització de la seva propietaria, la familia Triay Fernandez al complet, inclosa Paulina, la futura dona d'Antonio, passaren a viure a les cases del lloc Son Mercer de Ferreries.
La família Llopis Caules fou conseqüència del matrimoni de Antoni Llopis Salord (Ciutadella, 1885-1973), mariner de pesca, amb Paula Caules Benejam (Ciutadella, 1890-Palma 1986). Els pares d’Antoni eren Blai Llopis Llopis (armador marítim, provinent de Penyíscola, Castelló) i Rita Salord Pons, de Ciutadella. I els de Paula, Diego Caules Serra, (Ciutadella, 1860-mariner, de Ciutadella) i Joana Benejam Cursach, del mateix poble. El metge, investigador i escriptor, Blai Llopis Faner (Ciutadella 1920-Palma,2009) era fill de Francesc Llopis Salord, germà de l’avi de Joan Francesc Triay.
Aquesta familia, Llopis Caules, a més de Paulina (Ciutadella, 1917-2009), comptava amb els següents fills: Blai (Ciutadella, 1908-1975), Joana (Ciutadella, 1914-Ripollet ?), Carmen (Ciutadella, 1920-Barcelona,?) i Diego (Ciutadella,1929- 2013).
Durant la guerra, el gener de 1938, Antoni Triay Fernández es casà amb Paula Llopis Caules civilment, el 22 de gener. I finalitzada la guerra a Menorca, el 31 de març de 1939, amb 27 i 21 anys, respectivament, es casaren per l’església. Del matrimoni van nèixer els fills següents, Antoni (1939), Joan Francesc (1944), Ignasi (1947), Ferran (1948), Carles (1954), i Enric (1955), tots a Ciutadella.
Just acabada la guerra civil, el mateix 1939, Antoni Triay va posar en marxa una fàbrica de sabates, amb l’espectativa que, amb la carència que hi havia de tot tipus de gèneres, els seus productes tindrien sortida. Al mateix temps, quan tingueren un mostruari fet, el seu germà gran, Pacó, agafà el mostruari i anà a Madrid –probablement, buscant els contactes del seu pare i amistats de la seva mare-, aconseguint tota una sèrie d’encàrrecs que van donar viabiltat a la nova empresa.
Així, Pacó, que a la mort del seu pare va treure la familia, acabada la guerra, durant anys, Pacó va fer de viatjant –sobrenom amb què es coneixia a Ciutadella les persones que s’encarregaven de vendre els productes d’una empresa fora de l’illa- pel seu germà. I, més tard, l’acompanyà el seu nebot, Ignasi Triay Llopis. que acabà sent el seu substitut, a més de treballar a l’empresa familiar. Al cap d’anys, aquesta canvià de nom, per P. Llopis Caules.
L’empresa anava bé, fins la crisi industrial del 1977, quan les empreses petites del sector sabater no van poder subsistir. Aleshores, es va tancar l’empresa.
Els estudis
Joan Francesc inicià la seva formació primera amb el mestre Gabriel Gelabert, a una escola pública unitària, col·loquialment nomenada Escola del Seminari. D’allà passà a l’escola graduada Joan Benejam, dita del Born. I el 1953 feu el seu examen d’ingrés a l’Institut Laboral de Ciutadella; i hi estigué dos cursos. El 1955 el seu pare el posà a estudiar al col·legi salesià San Juan Bosco, d’Horta (Barcelona). El curs 1960/61 anà a Pamplona a fer el curs de selectiu, de ciències. I, després entrà a l’Escola d’enginyers de Camins, Canals i Ports, a Madrid. Quan acabà la carrera, va a fer el servei militar, de soldat, anys 1970/1971, destinat a Ceuta.
Activitat política i privada
El 1972 treballava a l’empresa consultora Doxiadis Ibérica S.A., especialitzada en urbanisme. I aquest mateix any es casà amb Carmen Buendía (Barcelona 1937- Palma-2010).
El 1976 posa un despatx amb altres persones del món de l’arquitectura i l’urbanisme a Madrid. I el 1978, la parella decideix venir a viure a Menorca i obre un despatx a Ciutadella. A partir d’aqui la seva activitat prosesional sempre estarà vinculada en el camp de l’urbanisme.
Des de l'any 1977 està afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El 1979, es presenta com a candidat per les Illes Balears, al Congrés de Diputats, com a número tres. No surtí escollit. I també es presentà a les eleccions pre-autonòmiques. Fou membre del Consell General Interinsular (1979-1980) i membre del Consell Insular de Menorca (1979-1983). I, ran de la dimissió del diputat Emili Alonso, també passà a ser diputat al Congrés (25/11/1980), fins el 1982. Així, el 1981 es trobava a l’hemicicle, durant el cop d’estat del 23-F.
Formà part de la Comissió d’Obres Públiques i Urbanisme (25/11/1980 a 10/3/1982), de la de Transports, Turisme i Comunicacions (17/6/1981 a 10/3/1982) i de la d’Indústria, Obres Públiques i Serveis (10/3/1982 a 27/8/1982). Tingué algunes intervencions amb preguntes orals al ple de la cambra (sobre el descompte de tarifes pel transport aeri regular pels reisdents de les Illes; o a Comissió, sobre instal·lacions esportives o sobre la Caixa rural provincial. A més de molts preguntes per escrit, sobre el seguiment de les inversions previstes de distints ministeris a les Illes Balears. I més concretament, es va interessar per la millora de la carretera Ciutadella/Maó; per les demores en els nous edificis a Ciutadella de la Casa del mar, de Maó, de la Guarderia Infatil de l’INAS i pel nou Taller de l’Escola de Bijuteria i Joieria de l’INEM; per la fuita de gas durant la descàrrega d’un buc butaner al port de Ciutadella o pel nou ambulatori de Maó. Va ser un del ponents de la primera llei de descomptes al transport aeri pel residents s Balears. Va promoure i defensar davat el plenari una proposició de llei per declarar Ses Salines d'Eivissa i Formentera Paraje Natural de Interés Nacional.
A les eleccions de 1983, ja residint a Palma, es presenta a la cambra autonòmica, com a diputat per Mallorca, on hi continua fins el 1999, durant quatre legislatures. D’aquestes cal destacar que es presentà com a candidat a presidir la comunitat el 1987. Fou vicepresident de la cambre de 1991-1995. I el 1995, que també es presenta com a cap de llista.
Allò que més sobresurt de la seva activitat legislativa, al Parlament de les Illes Balears, fou la participació sobre l’Ordenació de Territori. Allò que més cal destacar és la seva iniciativa de la Llei d’Ordenació i Protecció d’Àrees Naturals d’Especial Interès, de 1984, llei marc que, aleshores era coneguda com la Llei Triay. Aquesta Llei, entre 1984 y 1991, s’aplicà mitjançant lleis específiques de declaració d’ANEI en la protecció de dotze espais naturals en situació de perill: Es Trenc-Salobrar de Campos, Sa Punta de n'Amer, Sa Canova d'Artà, Sa Marina de Llucmajor, Mondragó a Mallorca; S'Albufera des Grau, Costa Sud de Ciutadella, Barranc d'Algendar, Cala Mitjana-Binigaus, a Menorca; Ses Salines d'Eivissa i Formentera, S'Estany des Peix, a Ibiza i Formentera.
El 1990 va participar activament en la Llei de Declaració de l’Arxipèlag de Cabrera com a Parc Nacional Marítim-Terrestre (1990); i amb la redacció de la Llei d’Espais Naturals i Àrees de Protecció Especial (1991), que va donar una protecció simultània al conjunt d’espais de valors de les Illes Balears. Fou en aquesta època, que el GOB va reconèixer la seva tasca i iniciativa, i fou distingit dues vegades amb el Premi Alzina.
Del 1999, fins el 2003, va deixar la seva activitat política a la cambra i el govern de les Illes Balears el va nomenar President de l’Autoritat Portuària de Balears. El 2003 es incorporar a la seva activitat privada. I, en el període 2003-2007 va participar a l’estudi Balance de 15 años de experiencia española en los frentes marítimos portuarios, que fou presentat al Congreso de Trafico Marítimo y Gestion Portuaria a A Corunya el 2007, i en el congrés d’AIVP (Associació Internacional de Ciutats i Ports) d’Estocolm el 2008.
Del 2007 al 2011 tornà a ser President de l’Autoritat Portuària de Balears. En representació d’aquesta entitat ha format part dels consells d’administració de les següents organitzacions internacionals: AIVP, RETE (Associació per a la Col·laboració de Ports i Ciutats) i MEDCRUISE (Associació de Ports Mediterranis per a la Promoció dels Creuers Turístics).
I des del 2002 fins el 2010, ha participat, anualment, com a ponent en el Curso Iberoamericano de Gestión Portuaria, promogut per Puertos de Estado y la Comisión Interamericana de Puertos. L'any 2016 es casà, a Binissalem, amb Aina Ruiz Gonzalez (Guadix-Granada, 1952).
A l'any 2020 el Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales i Puertos el distingí amb la Medalla d'Honor, per la seva trajectoria Professional.
Actualment està jubilat.
Valentí Valenciano López