Guillermo de Olives Pons

Guillermo de Olives va néixer a Maó el 14 de febrer de 1927 en el si d’una família de l’aristocràcia menorquina. Quan ell tenia deu anys, i enmig de la Guerra Civil, el seu pare, Guillermo de Olives Feliu, fou assassinat pels republicans menorquins a causa de la seva militància en la dreta. Acabat el conflicte, de Olives va seguir els seus estudis de batxillerat a Maó per cursar després Dret a Madrid a finals dels anys quaranta.

Al retornar a Menorca, a principis dels anys cinquanta, es centrà en l’activitat empresarial agropecuària, en concret a la indústria làctia i formatgera, i en exercir d’advocat. El 1954 es casà a la Catedral de Sevilla amb l’aristòcrata andalusa Maria Dolores Olivares d’Ángelo, amb la que va tenir quatre fills.

De Olives començà a destacar prest dintre del món empresarial menorquí. Va fundar la Cooperativa Insular Ganadera (COINGA) i va ser anomenat president de la Cooperativa Agropecuària menorquina. Dintre del món dels mitjans de comunicació, cal dir que el 1956 fou fundador de l’Editorial Menorca. Aquesta empresa era la que editava el diari Menorca, essent de Olives el president del Consell d’Administració de l’Editorial Menorca entre 1956 i 1970. Per altra banda, també es dedicà al món financer, essent durant part dels anys setanta membre del consell d’administració de la Caixa de Balears, coneguda com Sa Nostra.

Amant de l’art i de la cultura, Guillermo de Olives va ser president de l’Ateneu de Maó entre 1965 i 1981. En el si d’aquesta institució creà el premi de pintura Saló de Primavera i fundà l’Escola de Turisme de Menorca, de la qual fou professor. A més, fou director de la Revista de Menorca, revista de la qual participava com a col·laborador ja des de 1950. En l’àmbit social també hi va tenir certa presència, doncs fou el cap de la secció local de la Creu Roja entre 1975 i 1977.

Políticament començà la seva experiència en el camp de la política municipal en el marc de la seva ciutat natal, Maó, a finals dels anys cinquanta. Després de 1975 es lligà a ADEME (Assemblea Democràtica de Menorca) per afiliar-se poc després al Partit Popular de Pío Cabanillas. Des d’aquest partit, que es presentà públicament a Maó el 15 d’abril de 1977, passà a integrar la coalició UCD i fou elegit candidat a senador per Menorca.

De Olives resultà elegit en les eleccions del 15 de juny de 1977 amb molt poca distància respecte a Antoni Anglada, candidat independent. Al Senat fou membre de diverses comissions, com ara la de Medi Ambient, la de Competència Legislativa o la d’Autonomies.

El seu interès polític se centrà sobretot en les Illes Balears i en la qüestió autonòmica. És per això que el 10 de juliol de 1977 convocà a El Toro (Menorca) una reunió entre els principals partits polítics menorquins per tal de signar un pacte en favor de l’autonomia per a Balears i la consecució del Consell Insular de Menorca. Poc després, el 16 de juliol, es va constituir l’Assemblea Autonòmica de Menorca, estant aquesta presidida per De Olives, l’únic que era parlamentari. Aquesta va pressionar per tal d’aconseguir el règim preautonòmic per a Balears i perquè es constituïssin els Consells Insulars en substitució de la Diputació Provincial. De fet, el ministre de regions Clavero Arévalo va visitar Menorca el 22 d’octubre de 1977 per tal de reunir-se amb dita Assemblea on se li exposaren aquestes necessitats.

A partir d’aquest moment, i fins a l’aprovació de la preautonomia balear el juny de 1978, De Olives va tenir com objectius principals lluitar per obtenir la constitució d’uns Consells Insulars forts per acabar amb el que considerava centralisme mallorquí, idea coneguda com “subsidiarietat”, i que la representació en el futur Consell General Interinsular fos paritària, és a dir, que Mallorca no tingués més representats que la resta d’illes juntes, tot i tenir més població. Inicialment l’Assemblea de Parlamentaris de Balears aprovà aquesta mesura el 12 de desembre de 1977, signant-se el conegut com Document de Ciutadella. Però a principis de 1978 va començar a córrer la idea que el Govern de Suárez es mostrà contrari a aprovar algunes de les peticions de l’Assemblea de Parlamentaris, com ara la subsidiarietat o la cooficialitat del català.

Davant aquest contratemps, De Olives va tenir un enfrontament amb Jeroni Albertí, president de la institució i company de partit, quan s’arrogà la representativitat de totes les forces polítiques menorquines a l’Assemblea de Parlamentaris, pretensió que Albertí no acceptà.

Malgrat l’oposició d’aquest senador, en tàndem amb l’eivissenc Matutes, finalment el mes de març s’aprovà a Eivissa un document que demanava el règim preautonòmic, però que ajornava la constitució dels Consells Insulars fins a les eleccions municipals de 1979, moment en que es dissoldria la Diputació Provincial, i que corregia la qüestió de la paritat al CGI. Guillermo de Olives s’havia vist forçat a cedir parcialment davant l’oposició dels parlamentaris mallorquins tant del PSOE com del seu propi partit, UCD.

Constituït el Consell General Interinsular, Guillermo de Olives va quedar com a conseller sense cartera, essent anomenat el 9 d’octubre de 1978 vicepresident de la institució preautonòmica en un suposat gest cap a les illes menors.

Aprovada la Constitució, Guillermo de Olives es retirà de la política i es centrà en les seves activitats empresarials i en les seves passions culturals i artístiques.

De Olives va morir el 19 d’agost de 2002 a Maó.

Fonts: Menorca, ABC, Diario de Mallorca, La Vanguardia, SEGUÍ, C.: “Cent anys de cultura. Ateneu científic, Literari i Artístic de Maó” a Revista de Menorca, n. 89, 2005, p. 17-55; OLIVES, G. de: “La colección Pons y Soler” a Revista de Menorca, n. 41, 1950, p. 51-64; QUINTANA, J. M.: “Els plantejaments autonòmics de Menorca durant la Transició” a MARIMON, A. I SERRA, S. (coords.): La Transició a les Illes Balears. Actes del Simposi 25 anys de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1998.

 

Juan Pedro Bover Sánchez