Eduard Riudavets neix a Alaior el 1959 al si d’una família obrera. El seu pare, Víctor Riudavets, era sabater, i el para d’aquest, en ‘Mevis’, tambñe era sabater. Per part materna, na Maria venia de família pagesa. Van ser pagesos de s’hort de Carbonell durant molts d’anys. Es cria en una família humil, però per línia paterna també culta. Mevis va ser un dels dirigents de la CNT a Alaior i era un home molt llegit que va ser represaliat després de la guerra. Víctor, era obrer però també un lector apassionat, i va anar a l’escola laica d’Alaior. Era una família que participava de la idea que la cultura era una peça de l’alliberament per la qual cosa s’havia de fomentar entre la classe obrera. Bartomeu (‘Mevis’) va estar 8 anys tancar a Mallorca, tot i que mai va contar detalls. Va estar a can Mir, a un camp de concentració a Campos, etc. El pare d’Eduard, Víctor (nascut el 1929), realment s’anomenava Héctor, però després de la guerra es va haver de batiar i canviar el nom. Tots els amics d’Héctor tenien noms així: Liberto, Porvenir, Acracia, Libertad, Natura, etc.

Eduard comença a l’escola primària, fa els 8 anys de EGB a Alaior i després, en un principi no havia de seguir estudiant a causa de la situació econòmica familiar. No obstant, als 14 anys, moment d’incorporació al mercat laboral, va accedir a une sproves d’accés directe a l’institut i va passar directament a 4t, el que va suposar un esforç econòmic important. Va fer batxiller i després va anar a estudiar magisteri a Palma, on hi va exercir els primers anys. El 1984 va treure oposicions i va exercir de mestre fins la seva jubilació el 2019, amb un parèntesi de 12 anys, que són els de dedicació exclusiva en la política. Apassionat de la història, va començar-ne els seus estudis, però quan va obtenir un càrrec en política ho va deixar anar.

Els inicis d’Eduard els trobam als 10 o 11 anys quan començava a anar a un club parroquial d’Alaior, Catau, on ja d’alguna manera s’insinuava cap allà on aniria perquè l’amor per la llengua i per la terra (tot i no ser un grup escolta) impregnava el club. El coordinador era el capellà Bosco Faner, i molts dels que en van formar part després varen tenir inquietuds polítiques. Allà els joves varen veure que hi havia altres mons possibles, tot i que el club va generar cert rebuig entre la població alaiorenca. El grup va ser criticat i els anomenaven els ‘de la ceba’. A l’escola hermanos de la Salle els van castigar per formar part de Catau. És l’època de l’aggioarnamento i l’inici de misses en català, però també de les resistències. Que fiets i fietes anessin junts a reunir-se, d’excursió, etc, era gairebé escandalós. Eduard recorda com el 74 o el 75 va haver represàlies a capellans per fer sermons crítics. La seva primera filiació política es produí amb 16 anys. Formaven part de Catau Amador Alzina, Toni Timoner, Marga Pons, Fanni Melià, i altres. Va ser una escola de formació ja que jjmm d’Alaior i altres entitats culturals del poble sorgiren de gent que havia passat per Catau. Eren un grup de 4 o 5 anys més gran que ell (una vintena) i ells que també eren una vintena.

Antoni Casero, que llavors era el secretari general del partit Comunista va contactar-los per formar, juntament amb el grup de Maó (i alguns de Ciutadella), que hi havia en Damià Borràs, en Paco Bagur, entre altres, les joventuts comunistes. Es reunien  clandestinament a una casa de la Clota, que li deien el centre d’estudis socials, que era la tapadora del PC. Aquest fou el primer contacte d’Eduard amb la política, amb el partit comunista, que era l’únic actiu en aquells moments, fins que després va aparèixer el PSM, el moviment socialista, el moviment federalista, etc. Repartia mundo obreror per l’institut.

Aquesta primera militància no dura molt ja que el 1977 marxa a estudiar a Mallorca, on segueix amb la militància comunista fins que l’expulsen el 1978. El cap de les joventuts comunistes de Mallorca era Gabriel Rollán i ens van expulsar (a ell i dues al·lotes més) per ‘desviacions nacionalistes’. En aquella època estudiava magisteri i tenia de professor Biel Oliver (Biel Majoral), professor de la UIB i cantant. Va ser a través d’ell que Eduard s’afilia al PSM de Mallorca el 1979, un any després de ser expulsat del PC.

Va ser present en manifestacions com les des Freginal, Macarella, etc. però no totes perquè vivia i s’estava establint a Mallorca. El 1980 acaba els estudis, fa 4 anys de feina allà (amb 1 de mili pel mig) i torna a Menorca el 1984. A Mallorca forma part de dues executives del PSM, representant a joves. Milita sobretot en sectors juvenils i destaca quan van muntar el primer consell de la joventut de Mallorca. Aprova oposicions, però l’única plaça era a Cala Ratjada i com no condueix, decideix venir un any a Ciutadella. Aquell acaba sent definitiu i Eduard s’estableix de nou a Menorca.

Quan torna a l’illa, Eduard passa a militar al PSM i al cap de pocs mesos s’incorpora a l’executiva, de la que hi formarà part fins el 1991, que fa uns anys fora i el 1995 hi torna. El 1987 se li demana que encapçali la llista de l’Entesa de Menorca a Alaior, on hi havia també el col·lectiu d’esquerres, gent independent, que també es sumaren a l’Entesa. Va encapçalar la llista i només va sortir ell, sent regidor a l’oposició. Després del pas per l’Ajuntament, l’Entesa es disol i el PSM s’ha de reestructurar. Fa 4 anys fora i el 1995 s’incorpora a l’executiva que presideixen Bosco Gomila i Nel Martí, després com a secretaris generals, com a secretari d’organització de 1995 a 1999 té una vida molt activa en el moviment de renovació pedagògica. El 1999, quan les eleccions donen la possibilitat de crear el primer pacte de progrés, entra de conseller d'educació i cultura Damià Pons, i li ofereixen un càrrec, però no vol anar a Mallorca, així que pren la delegació territorial d’Educació a Menorca, durant 4 anys que recorda d’una intensa activitat. Després d’aquest pas per la delegació de li encarrega encapçalar la llista al consell i parlament. En haver estat portaveu unes setmanes, Eduard dimiteix del consell, on puja Túnia Allès, i es queda al parlament. De fet, amb la reforma de l’estatut es divideix definitivament. Per tant, de 2003 a 2007 és diputat a l’oposició de Mates.

D'aquesta legislatura en destaca el que seria un dels grans temes, la reforma de l’estatut, aprovada el 2007, va ser ponent juntament amb Joana Barceló, Francina Armengol, Miquel Roselló, Joan Huguet, Guillem Camps, en Mayans i en Miquel Jerez. Segons Eduard, Joan Huguet, Joana Barceló i ell mateix van marcar la línia del que havia de ser, un estatut insularista, perquè érem menorquins la majoria i Eduard és un dels majors redactors, tot i que finalment, en no incloure les propostes en matèria lingüística hi votaren en contra. Després va realitzar diverses intervencions sobre molts temes, comissions, plenari, etc.

La segona legislatura, 2007-2011, amb llistes ja separades, na Túnia va al CIM i jo al parlament i torn sortir elegit. Es produeix un pacte de progrés, on participa de les negociacions com a representant del PSM-Verds de Menorca. Se li ofereix estar a la mesa del parlament i accepta. Els dos primers anys la cosa va anar avançant però els altres dos, són els més terribles de la seva vida política. Són els anys en què l’espiral de corrupció s’emporta Unió Mallorquina. Munar i dimiteix i Rado puja de presidenta, però Eduard fa d’interlocutor en nom de Xisco Antich, president del consolat, és ell. Estan en minoria i Eduard recorda que gairebé vivia al consolat. Amb el govern en minoria no poden aprovar pressupostos i els han de prorrogar. El 2009, amb la crisi econòmica ja galopant, s’han de prendre mesures restrictives i el parlament es converteix en una olla a pressió. Després d’allò comunica al partit que ho deixa estar, amb 50 anys. Es decanta, i mentre neix Més per Menorca fins que el 2019 Maite Salord li demana que vagi com a candidat al senat. A les autonòmiques vaig als actes, particip de les negociacions del CIM i es torna a implicar. El 2020 li ofereixen formar part de l’executiva i acaba de secretari d’organització. 

Miquel López Gual