Damià Borràs Barber
Damià Borràs, neix a Maó el 1957, sent el gran de 4 germans. De mare i pare cuiners, primer portaven el restaurant hotel Sevilla, a sa Costa de sa plaça i després i ja fins jubilar-se el famós Rocamar. La avantatja de ser cuiners era que en una postguerra, tenint menjar a casa era una família que estava bé. No hi havia diners però sí menjar. Per part de pare, eren 7 fills, del món de l'hostaleria. Per part de mare, eren migjorners. L’avi era sabater de banqueta i republicà, va ser represaliats, condemnat i tancat s ‘Hospital de Sang, a La Mola i a la Model a Barcelona, sent després commutada la pena i posat en llibertat condicional, quan va tornar a Menorca. Mentre, l’àvia havia anat a viure a Maó amb les 4 filles (la mare la tercera). El seu pare és Josep, la mare Zulema, un nom que prové d’un intent frustrat de migració a Argentina, on va néixer l’àvia però d’on van tornar. Els avis paterns es deien Damià i Catalina, i els materns Zulema i Jaume.
El negoci de la restauració els va anar bé i Damià i els seus 3 germans van poder estudiar tots. La família des Migjorn en canvi era molt humil i en ser represaliada ho va passar molt malament durant la postguerra. La part paterna, relativament progressista no s’havia significat gaire, però l’àvia sí, ella venia d’una família de tradició llibertària d’Alaior i va estudiar a l’escola racionalista.
Després del Sevilla, van passar pel club marítim, el Xorior i finalment el Rocamar, que primer era el ‘merendero Las Chumberas’ i el van convertir en restaurant i hostal. Dels 7 germans que eren el pare, 5 hi treballaven i els cuiners eren el seu pare i la mare.
Damià va anar a Sa Graduada, però el van canviar perquè l’escola no tenia vidres a les finestres i el van portar a Cervantes, del senyor Gomila, una escola aferrada al Cine Victoria. Al final va acabar a ca’n Deleuze Sans, nom de pila pel filòsof. Després a l’institut Ramis, la primera generació que va fer COU, i després 2 anys a Son Malferit, a la facultat de geografia i història de Palma i després a la central, a Barcelona. Es va especialitzar amb història moderna i mai ha exercit la docència.
Quan feia el batxillerat, de ciències, va anar a classes de repàs amb Andreu Murillo, que no li va ensenyar matemàtiques però que va ser el seu mestre. El va conèixer amb 15 anys i li va obrir els ulls a mil coses, entre altres la història. Hi va fer amistat fins la mort del mestre.
En acabar els estudis (amb la mili pel mig) torna a Menorca. En aquests moment Damià ja tendeix més a la literatura que a la història i havia començat a escriure algunes coses. Abans de la mili, que per anar-hi s’hi va donar de baixa, va militar a les joventuts comunistes, sent de l’executiva de joventuts de Balears, en part motivat per Joan López Casasnovas. Més actiu a 6è i COU, tenia fitxa política, que posava ‘rojo separatista’. Quan torna de la mili al PC ja hi hagut les primeres purgues i amb Joan L. Casasnovas i aquesta gent fora, no s’hi reincorpora.
Durant aquests anys comença a escriure, coneix Jordi Vivet, és quan hi ha Traginada, Cop i Queda, etc. I se reconeix un dia anarquista, un altre dia comunista. A través de Cop i Queda havia fet amistat amb Tirso Pons i quan ha tornat i ja no milita al PC, Tirso guanya les eleccions i l’incorpora com a cap de gabinet, que en aquell moment era ‘cap i cul de gabinet’, ja que era l’únic. En aquells moments, el 1983, no havia fet gaire apropament al PSOE però eren uns moments de reordenació de tota l’esquerra a Maó. Amb l'arrasada del PSOE, el partit necessita gent. La gent del PTE passa al PSM, algun queden i altres van al PSOE, gent del PSM passa al PSOE, etc. Del 1983 (any que publica la novel·la El preu del marès) al 1987 treballa amb Tirso. Després, torna a Barcelona i es dedica a cuidar la seva dona malalta i a escriure i traduir el que pot. De 1987 a 1999 és a Barcelona. Amb la mort de la seva primera dona, torna a Menorca. Arriba un o dos dies abans de la presa de possessió de na Joana Barceló al CIM, amiga des de que estudiaven a Palma, i hi assisteix. Uns dies després na Joana Barceló el ‘fitxa’ per treballar pel partit, del qual feia 15 anys que no hi participava ni pagava però no l’havien esborrat. Finalment, hi fa 4 anys treballant internament i als 2 anys li ofereixen anar de 1 la candidatura de na Joana Barceló a les pròximes eleccions. I així, el 2003 va de nombre de 2 al CIM, és vicepresident i conseller de presidència i mobilitat. De 2007 a 2011 continua amb carreteres i mobilitat, i després de 2 anys Joana dimiteix per ser consellera de treball i turisme del 2n pacte de progrés. Damià queda de vicepresident de Marc Pons, i el 2011 va a la llista al parlament. Al Consell entra Tadeo (PP) i al GOIB Bauzá. És diputat del 2011 al 2015, del 2015 al 2019 i fins l’actualitat.
De l’etapa al CIM, destaca la reconversió del sistema de transport públic, com per exemple la freqüència de Maó Ciutadella, que va passar de 5 diàries a 17. Es van multiplicar el nombre d’usuaris, turistes i residents. Passa d’una xarxa que transportava turistes a les urbanitzacions a una xarxa important de transports, tot i que actualment reconeix no ha assolit el nivell de quan la va deixar el 2011. Van instaurar els sistemes de fidelització, abonaments, especialment a joves, el ‘Jaleobus’, passant a moure milers de joves un vespre de Sant Joan o de festes de poble. La definició de la carretera com a convencional i evitar que es convertís en autovia. En destaca les carreteres de Ferreries i Migjorn, ‘feina de microcirugia amb els tècnics per buscar la màxima integració’. La carretera de Sant Lluís, apostant per una via molt urbana, i no desdoblar-la.
Com a diputat, ha participat en les comissions de medi ambient, habitatge i transports, etc. Participar en lleis, sempre en la de pressupostos, que és possiblement la més important de l’any. De fet, els darrers anys és el coordinador de la ponència dels pressupostos, sent també coordinador de les lleis d’urbanisme, habitatge, canvi climàtic i residus.
És secretari d’organització del PSOE des del carrer congrés (2016) i ha sempre ha estat membre de l’executiva des que va ser conseller. Va ser secretari de l’agrupació de Maó 4 o 5 anys. Es declara agnòstic. Es considera ‘possiblement’ de la corrent més nacionalista del PSOE i denúncia la poca opinió crítica generalitzada.
Miquel López Gual