Cristina Rita Larrucea
Cristina Rita neix el 8 de febrer de 1955. És casada i té una filla. El pare, Pelegrín Rita Taltavull treballava a la Base Naval d’administratiu, de personal civil. La mare, mestre Teresa Larrucea Valdemoros ve destinada de Menorca de mestre i es casa i queda a l’illa. Venia de Barcelona perquè la família, l’avi matern era Jenaro Larrucea Yarritu, que era de Bilbao. L’àvia era Juana Valdemoros Ibarra, de Logroño, va cuidar les 4 filles a les que els donen estudis. Van viure a Bilbao, després a Logroño i després a Barcelona perquè ell era mecànic i va muntar una fabrica de motors navals. Era una família conservadora, molt religiosos i nacionalistes, sobretot ell (PNV). Per part paterna, l’àvia era Ángela Taltavull Tudurí, no treballava. Pintava, cantava i venia de família comerciant i abans, mitjans segle XIX eren ebenistes. Era una família benestant que posseïa un parell de llocs que havien adquirit amb el temps i el treball. L'avi era Joan Rita León, de família de comerciants. Rita ve de Terol durant el segle XIX a Menorca. Joan Rita va ser regidor de l’Ajuntament de Maó, pel partit republicà i va participar econòmicament en la construcció de la casa del poble. Durant la guerra, tenien llocs, i els hi van expropiar.
A casa eren crítics amb el règim, tot i ser d’una dreta moderada. El republicanisme de dretes de l’avi. No volien que els fills es mesclessin en res polític com la OJE (li prohibiren al fill allistar-s'hi). De petita fa teatre, participa en jjmm, en un grup amb el pare Damian a Acció Catòlica, que feien excursions, després va conèixer a Berto Moragues i amics seus i ja tenien ells un grup –Joan Mercadal- també d’excursions, xerrar, etc. Però tot d’una va a estudiar.
Va a l’institut, i després estudia la llicenciatura de geografia i historia, especialitat història antiga a Barcelona i després màster en gestió de patrimoni cultural i museologia. Primer treballa al Museu de Menorca i el 1990 aprova les oposicions per arqueòloga cap de servei de patrimoni al CIM. Excava a Son Mercer de baix i a Sa Nitja, entre d’altres jaciments; i en multitud d’intervencions d’urgència i d’arqueologia urbana.
El primer contacte amb la política va ser a casa, on compraven El País, sentien molt la ràdio i el poc que es xerrava de política. Amb el grup Joan Mercadal serà el primer contacte. Allà coneix Berto Moragues, Antoni Casero, Ramon Orfila, Ernest Ribalaiga i altres.
A Barcelona, participa i col·labora en manifestacions, assemblees, amb Bandera Roja, sense formar-ne part de l’organització. La segona caputxinada, manifestacions pel Sàhara, Puig Antich... entra en contacte amb el moviment feminista, essent crítica amb la repetició del model patriarcal dels partits. No milita en cap organització fins el 1990, quan tot l’entorn d’amistats ja és del PSOE i decideix entrar i treballar també el feminisme a dins, ‘obligant-se’ a intervenir i visibilitzar-se a ella com a dona. El 1991 va a la llista municipal del PSOE (al nombre 4) per l’Ajuntament de Maó i és regidora mantenint la feina. De regidora, s’encarrega sobretot de cultura, fer exposicions i microciutat (en destaca la col·locació d’escultures per Maó). El 1993 puja Arturo a batle per la sortida de Borja i ella agafa tinència de batle d’afers socials, amb dedicació exclusiva.
A Menorca es va muntar un grup, amb na Marga Manent, Cristina García Hernández, Cati Murillo, i eren unes quantes dones que es reunien i col·laboraven en aquell moment amb el partit feminista de Lídia Falcón, anant a Barcelona a la constitució del partit. Reunions, alguna sortida al carrer. Fa un escrit sobre el dret a l’avortament al Diari Menorca (1977 o 1978) i havia fet algunes substitucions a La Salle i la van treure immediatament. Per aquests moments, es vol obrir una conta bancària a Sa Nostra per poder fer la col·lecció de les obres de l’Arxiduc i li demanen la firma del seu marit. Fets com aquests alimenten el seu feminisme. Al partit, també van formar un grup de dones del PSOE i la intenció era anar incorporant dones als relleus de càrrecs orgànics i a les llistes, el que no va ser fàcil, però al ser un moviment nacional, en tot el partit, després es va lluitar per la paritat i es va assolir.
El 1995 va de nombre 2 a la llista. Durà la tinència de batllia (Afers socials) que incorporava educació, serveis socials, medi ambient, sanitat, cementeri, mercats, consum, i regidoria de la dona, que es dedicava a coordinar amb grups de dones diferents activitats. El 1999 torna a la seva feina al CIM fins el 2007, que les llistes ja van separades i necessites més gent, llavors em demanen d’anar al parlament, fent dues legislatures. De 2007 a 2011 en el govern d’Antich, i de 2011 a 2015 a l’oposició amb Bauzá. El 2007 va de nombre 3 (Joana Barceló de 1, Miguel Gascón de 2). Portava temes d’educació i cultura, i alguns d’afers socials. En destaca aconseguir la gestió del Museu de Menorca pel CIM per encomana de gestió. La segona legislatura porta les mateixes àrees i és portaveu d’educació, quan va esclatar tot el conflicte del TIL, les samarretes verdes, etc. També és presidenta de la comissió d’afers socials. Després dels 8 anys, tanca l’etapa tornant al CIM. A nivell de partit, va ser secretària d’organització i general de l’agrupació de Maó. Va formar part de l’executiva insular i al comitè insular i al del PSIB.
Es jubila el 2019 i el gener de 2020 és nomenada presidenta de l’Institut Menorquí d’Estudis. Es considera agnòstica i és sòcia de l’Ateneu, d’Amics de s’Òpera, de JJMM i de la Fundació Enciclopèdia de Menorca.
Miquel López Gual