Albert Moragues Gomila

La família

Albert Moragues Gomila va nèixer a Maó el 26 de juny de 1953 i fou batejat a l’església de Sant Francesc d’aquesta ciutat. Era fill d’Albert Moragues Bertó, fundidor, (Gandia, València, ?-Maó, 2004) i de Filomena Maria Gomila Serra, de Maó (2.2.1924-2004). Els seus avis paterns, també de Gandia, eren Salvador Moragues Breta (llaurador de Gandia), i Carme Bertó Fans (també de Gandia). I els avis materns, Josep Gomila Casasnovas (natural de Ferreries, i veí de Maó, que treballà a l’Elèctrica Mercadal i, més tard, fou saig de Maó, fins que es va jubilar), i Teresa Serra Cardona (natural de Sant Lluís i veïna de Maó). Els padrins de fonts d’Albert Moragues Gomila foren Miquel Cardona Juanico (pasteler, fadrí, natural de Maó); i la padrina de fonts, Margalida Gomila Serra (fadrina, natural de Maó).

El pare d’Albert Moragues Gomila, també Albert, fou destinat a Menorca en el seu servei militar, al quarter d’Enginyers d’Es Castell, el 1947. I, al municipi de Maó conegué a la que seria seva esposa, Maria Gomila Serra. Es casaren el 1950 a Maó i tingueren quatre fills: Carme, 1952; Albert, 1953; Francesc, 1956; i Salvador, 1960.

Albert Morgues Gomila inicià els seus estudis a l’escola de parroquial de Santa Maria i als 10 anys passà a estudiar el Seminari de Ciutadella, els cursos 1963-1966. Després, als 14 anys, es posà a treballar a la Gestoria Mantolán i, per continuar els estudis, es matriculà a l’institut Joan Ramis i Ramis de Maó, al baxiller nocturn, els cursos 1967-1971, aconseguint el títol de batxiller i cursant el curs de Preuniversitari.  El curs 1971/1972 es matriculà de Psicologia a la Universitat de Barcelona, com a alumne lliure, i alhora continuà treballant a Menorca. El 1973 oposità per entrar a la Banca March, on hi aconseguí un lloc de feina, a Maó, treballant com a administratiu, fins el 1987, quan es presentà a les elecions autonòmiques.

L’1 de maig de 1976 es casà per l’església, amb Crisina Rita Larrucea (Maó, 8.2.1955). Aquesta, aleshores, era estudiant de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, que es llicencià el 1977, i s’especialità en Prehistòria i Història Antiga; i, després, treballà al Museu de Menorca (1982-1990). El 1983 presentà la tesi de grau, sobre Necropolis romanes de Maó, que superà. Compta també amb un màster en Museologia i Gestió de Patrimoni Cultural, per la UB, el 2000. Treballà en el Museu de Menorca (1982-1990) i fou arqueòloga del Consell Insular de Menorca (1990-2000). I des del 2000 n’és cap del Servei de Patrimoni Històric d’aquesta entitat, fins el 2019, any en què es jubilà.

Aquesta, també compta amb una vessant política, amb independència del seu marit. Fou regidora de l’ajuntament de Maó (1991-1999) i diputada al Parlament de les Illes Balears (2007-2015), on destacà per la seva seriositat i rigor.

Del fruit d’aquest matrimoni van tenir una filla, Gemma (Maó, 1977).

           

Activitat política i institucional

Albert Moragues, de jove, va participar en la política. Primer, en el món al voltant de l’església progressista, aquella que, aleshores, apostava per la doctrina social, fins el 1969. Després, passà al món sindical, aproximant-se a la UGT des dels inicis dels setanta. Aquesta etapa primera marcarà una mica el seu tarannà. En la seva actuació sindical fou influenciat per Belarmino Menéndez, conegut activista de l’època a Menorca; i, probablement, també hi influí en la seva entrada al PSOE. Així, Albert fou una més de les persones que passaren del camp social, de l’Església, fins aproximadament el 1969/1970, al del socialisme; aquells que passaren d’un Déu, idealitzat, a la realitat social marxiana de l’època, la pràctica sindical i, d’aquesta, a la política.

Del 1987 al 1991, fou conseller, pel Consell Insular de Menorca, i diputat al Parlament de les Illes Balears. En aquesta legislatura es dedicà més a la tasca de gestió del Consell, del qual en fou vice-president. En les properes eleccions fou el cap de llista al Consell i al Parlament, per Menorca. Així, fou elegit President del Consell Insular de Menorca. Però, al cap de poc temps d’aquesta elecció, ran de la ruptura del diputat socialista Jaume Peralta i Aparicio amb la cúpula del PSOE de Menorca, aquest donà suport a una moció de censura amb el Partit Popular, el 18 de setembre de 1991. Així fou com accedí Joan Huguet Rotger, del PP, a la presidència del Consell Insular de Menorca; i Albert Moragues passà a l’oposició.

Com a diputat autonòmic a la II legislatura, Albert Moragues intervingué en distintes ocasions en el Parlament de les Illes Balears, com ara, en el Projecte de Llei Orgànica de Transferència de competències en matèria de protecció i tutela de menors, 1988. I, en la III legislatura, en els projectes de llei de pressuposts 1991 i 1992, i en la Proposició de Llei de modificació de l’articulat de la Llei 1/91 d’Espais Naturals i de Règim Urbanístic de les Àrees d’Especial Protecció de les I.B., que va permetre un major grau de protecció per a l’illa de Menorca, que aquesta, avui, gaudeix.

També comptà amb altres intervencions, com ara referents al món de l’agricultura menorquina, l’elaboració d’un Pla Director Sectorial d’ubicació d’Indústries Energètiques a Menorca; sobre incendis forestals, la potencianció de productes agroalimentaris de les Illes Balears, o vitivinícoles, cultius marins, i amb els criteris d’elaboració del Pla Director Sectorial d’ubicació d’indústrien energètiques a l’illa de Menorca, entre d’altres.

Congrés de diputats

El 1993 es presentà com a candidat al Congrés de Diputats, on fou elegit. El juny de 1993 s’incorporà a la cambra. Fou vocal de la Comissió d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, i de la Política Social i Ocupació. I ponent de la Ponència sobre la política sobre el Sector Pesquer (1994-1996), de la de Mesures sobre la conservació dels productes pesquers, de la del Projecte de Llei de Modificció de l’Estatut dels Treballadors i sobre la Llei de Procediment laboral. I, també, va participar en l’elaboració de l’Informe sobre la pobresa a l’estat Espanyol. Amb tot i això, les seves intervencions a la cambra feren referència, sobretot, al món de la pesca i la cultura.

El 1996 tornà a sortir escollit diputat al Congrés. En aquesta legilatura, fou vocal de les comissions d’Assumptes Exteriors; de Defensa; d’Agricultura, Ramaderia i Pesca; de Medi Ambient; i ponent d’algunes lleis, sobre les forces armades, a més d’altres interevencions en altres àrees.

I, l’any 2000, també fou escollit diputat al congrés per tercera vegada (2000-2004).

Retorn a la política autonòmica

Passada la seva etapa de diputat estatal, Albert Moragues retornà a la vida política a les Illes. Del 2004 al 2007 fou assessor del Delegat del Govern de les I.B. (Ramon Socias). I el 2007 fou nomenat Conseller de Presidència, del II Pacte de Progrés, del segon govern de Francesc Antich. D’ell també van dependre les Cases regionals i l’ens de televisió IB3.

Sobre aquest ens de televisió, en la seva intervenció a l’inici de la legislatiura, explicà la seva política: “El canvi d’estratègia que ha implantat la nova direcció respon a tres directrius que els tornaré recordar. Fomentar el desenvolupament de la indústria audiovisual de les Illes Balears. Fer que la ràdio i la televisió tenguin un caire de servei públic, fent-la més pròxima i donant a conèixer la cultura i els valors autòctons. I finalment, fer un ús normalitzant de la nostra llengua” (DS 18.12.2007).

En aquesta segona etapa autonòmica, ara com a conseller del govern, va intervenir, sobretot, en les matèires referents a les àrees de la seva competència, tant en el plenari com a comissió, prou diverses, com ara lleis de mesures urgents, política d’ordenació territorial, linguística, de contractació; sobre l’ens de Ràdio i Televisió IB3, infraestructures, equipaments, etc.

Acabada la legislatura es retirà de la política.  Actualment està jubilat.

Pel que fa al seu talant a les intervencions, era moderat i d’enteniment. En juliol de 2013 fou imputat pel Jutjat número 10 de Palma per quatre delictes (falsedat, malversació de cabals, prevaricació i frau) en l'adjudicació i gestió del servei de manteniment i neteja del Palau de Marivent de Palma, seu de les vacances estivals de la Família Reial Espanyola. Aquests càrrecs, al cap de poc temps, van ser arxivats pel jutge instructor.

 

Valentí Valenciano López